Mis blogs

Mis blogs son Altamira (Historia del Arte, Cine, Cómic, Fotografía, Moda), Heródoto (Actualidad, Ciencias Sociales y Pensamiento) y Mirador (Joan Miró, Arte y Cultura Contemporáneos).y Pensamiento, Religión y Teo

martes, 11 de septiembre de 2012

Programació d'Història de l'Art a 2n de Batxillerat (2016-2017). Continguts i objectius.


PROGRAMACIÓ D’HISTORIA DE L’ART. 2n BATXILLERAT (2016-2017)

CONTINGUTS I OBJECTIUS ESPECÍFICS DE LES UNITATS.
El curs se divideix en cinc parts, tenint una especial impotància en temps i extensió les nº 3 i 4, per quant són les pròpiament històriques, mentre que les 1, 2 i 5 són sobre tot d’introducció i reforçament de conceptes, i se desenvolupen de manera transversal a tot el llarg del curs.

PART 1. L’Art com expressió humana en el temps i l’espa­i.
1.1. Dificultats per a definir l’Art. Diferents formes de classificació. Canvis en la conceptualització de l’Art. Les teories de l’Art.
1.2. Les funcions socials de l’Art en la història. Llur valora­ció en distints moments històrics i cultures diverses. La sociologia de l’Art.
1.3. Pervivència i valoració del patrimoni artístic.
1.4. L’apreciació de l’art com element actiu de cultura.

PART 2. Percepció i anàlisi de l’obra d’art.
2.1. El llenguatge visual: materials, procediments tècnics i elements formals (color, perspectiva, plànol, espai, línia, forma, etc.).
2.2. Iconografia i iconologia: tractament i significat de les tipologies i temes artístics.
2.3. L’artista i el procés de creació. Trets diferencials d’estil. Consideració social.
2.3. El rol dels clients i mecenes.
2.4. L’obra artística en llur context històric: influències mútues. Usos de l’obra d’art.

PART 3. Els estils artístics: evolució històrica i diversi­tat espacial.
3.1. Els inicis de l’art en la història.
3.2. L’art clàssic greco-llatí: llur influència històrica.
3.3. L’art cristià medieval: configuració d’una iconogra­fia en el Preromànic, Romànic i Gòtic. Peculiaritats espanyoles.
3.4. L’art islàmic. Presència i influència en la Península Ibèrica.
3.5. El Renaixement. La significació d’Itàlia. La pluralitat de corrents.
3.6. El Barroc. Focus de creació i àmbits de diversifica­ció. Realitzacions artístiques en els territoris de la monarquia hispànica.

PART 4. Pervivències i canvis en l’art contemporani.
4.1. Nous materials i nova concepció de l’espai arquitec­tònic.
4.2. El Neoclassicisme: llur pervivència en l’art oficial.
4.3. La incidència de les transformacions històriques: Romanticisme i Realisme.
4.4. Ruptura dels sistemes tradicionals de representació i execució: de l’Impressionisme a les avantguardes del segle XX.
4.5. L’aportació i significació dels principals artistes espanyols: Picasso, Miró i Dalí.
4.6. La creació de nous sistemes visuals. L’impacte de la fotografía i el còmic. El llenguatge cinematogràfic i el cinema com documen­t.

PART 5. L’actualitat en el fet artístic.
5.1. Tendències artístiques recents.
5.2. Mercat i consum de l’art: financiació, crítica i difu­sió.
5.3. Conservació i restauració de monuments i objectes artís­tics.
5.4. El monument com obra d’art global a través del temps.
5.5. L’obra d’art en el museu.
5.6. L’art en els itineraris històrico-culturals.

PART TEÒRICA: TEMARI GENERAL.
Bloc 1. Continguts comuns: aquest bloc s’entén inclòs en el desenvolupament general del temari, i no serà objecte de preguntes específiques, exceptuant les relatives a vocabulari bàsic específic.

Bloc 2. Els inicis de l’art: Aquesta part és introductòria.
Les primeres manifestacions artístiques:
· L’art a la prehistòria: La pintura rupestre, amb definició i característiques de les zones cantàbrica (Altamira) i del llevant de la península Ibèrica (Cogull).
· L’art de l’antic Egipte: L´art egipci al seu context social i religiós, amb l’arquitectura funeraria (mastabes i piràmides) i religiosa (temple), i les arts plàstiques, sobre tot l´escultura.
· L’arquitectura i les arts figuratives a Mesopotàmia. Les cultures mesopotàmiques.
Arquitectura sumèria: el ziggurat. La plàstica sumèria: els relleus (estela d’Hammurabi) i escultura exempta (estàtua de Gudea). Els relleus assiris. Babilònia i la porta d’Isthar.
2. L’art clàssic:
· L’antiga Grècia. L’arquitectura grega: Urbanisme. Origen, funció, característiques, elements i tipologies del temple. Els ordres arquitectònics. El teatre.
· L’escultura grega: Característiques generals. Evolució: L’època arcaica (kuros i kores); el període sever; el moment clàssic dels grans escultors, les transformacions al segle IV a l’hel·lenisme i les seves escoles, Rodes, Pèrgam i Alexandria.
· L’arquitectura, l’escultura i la pintura romanes: Urbanisme romà i el fòrum. Arquitectura: característiques generals, construccions civils i religioses, monuments commemoratius. L’escultura: característiques general; el retrat amb tipus i evolució; el relleu històric. Trets genèrics dels estils de la pintura pompeiana.
· L’art a la Hispània romana: els principals monuments, com el teatre de Mèrida i l’aqüeducte de Segòvia.

Bloc 3. L’art a l’època medieval:
1.     Les primeres manifestacions d’art medieval.
· L’aportació cristiana a l’arquitectura i la iconografia. L’art paleocristià.
Les basíliques paleocristianes. Iconografia: el crismó i el Bon Pastor.
· L’art bizantí. L’època de Justinià. Característiques de l’arquitectura bizantina: Santa Sofia i San Vitale de Ràvena. El mosaic.
· L’art preromànic. Característiques generals de l’arquitectura asturiana i Santa Maria del Naranco.
· L’art islàmic. Característiques generals de l’art islàmic. La mesquita: característiques, tipologies i funció.
· L’art hispanomusulmà. Els períodes de l’art hispanomusulmà. Arquitectura islàmica a Al-Andalus: la mesquita de Còrdova (característiques, influències i evolució històrica) i l’Alhambra de Granada.
2.     El romànic.
 · Característiques de l’arquitectura, l’escultura i la pintura. Geografia del romànic. L’arquitectura romànica: el temple romànic i els seus elements arquitectònics. El monestir: el claustre i altres parts. La plàstica: iconografía, característiques de l’escultura monumental (els pòrtics), i característiques de la pintura mural (exemples de Sant Climent de Taüll i Sant Isidor de Lleó) i pintura sobre taula amb els exemples catalans.
· El camí de Sant Jaume. Concepte i significació de la peregrinació. Les rutes històriques i les esglésies de peregrinació: Sant Serní de Tolosa i Santiago de Compostel·la.
3.     El gòtic, expressió d’una cultura urbana.
· Arquitectura i arts plàstiques. Les condicions historicosocials del gòtic. Geografia i cronologia del gòtic. Característiques de l’arquitectura gòtica. Evolució de l’estil gòtic a França: Chartres, Amiens, Nôtre Dame de París i la Sainte Chapelle. L’arquitectura gòtica a la península Ibèrica: Burgos i Lleó. Característiques generals de l’escultura gòtica: exemples a Amiens i Burgos. La pintura gòtica a Itàlia: el Trecento; l’escola florentina: Cimabue, Giotto; l’escola sienesa: Duccio di Buoninsegna, Simone Martini i els germans Lorenzetti. Els primitius flamencs: Jan van Eyck i el Bosch.
· L’art gòtic a les Illes Balears. La catedral de Palma i la Llotja en el seu context historicoartístic. La figura de Guillem Sagrera.

Bloc 4. L’art occidental en el món modern.
1.     El Renaixement.
· Característiques generals de l’arquitectura, l’escultura i la pintura. Art i humanisme. Les noves condicions de l’art i de l’artista: la importància de la teoria.
· El Renaixement italià: Quattrocento i Cinquecento:
L’arquitectura del Quattrocento: Brunelleschi (cúpula de Santa Maria del Fiore, església de San Lorenzo, capella dels Pazzi, hospital dels Innocents); Alberti (Santa Maria Novella, església de Sant Andreu de Màntua, palau Rucellai).
L’escultura del Quattrocento: Ghiberti (les portes del baptisteri de Florència), Donatello (David, Sant Jordi, Gattamelata); Verrochio (Condottiero Colleone, David); la pintura del Quattrocento: Florència: la 1ª generació de Fra Angelico, Masaccio i Piero Della Francesca; la 2ª generació de Botticelli; i altres escoles.
L’arquitectura del Cinquecento: Bramante, Miquel Àngel i Palladio.
L’escultura del Cinquecento: Miquel Àngel.
L’escultura del manierisme: Giambologna i Cellini.
La pintura del Cinquecento: Leonardo, Rafael i Miquel Àngel; l’escola veneciana (Giorgione i Ticià).
El Manierisme: Parmigianino, Tintoretto i altres.
· El Renaixement a la resta d’Europa: La difusió del Renaixement. Dürer a Alemanya.
· L’arribada del Renaixement a la península Ibèrica: El plateresc. L’arquitectura imperial: el palau de Carles V a Granada, el monestir de San Lorenzo d’El Escorial. Aproximació a la plàstica renaixentista: El Greco.
· El cas de les Illes Balears. Aproximació a l’arquitectura i les arts plàstiques.
1.     El Barroc i l’art civil i religiós:
· L’arquitectura i escultura a Itàlia. L’arquitectura a Itàlia: l’urbanisme (la Roma de Sixt V); Bernini, Borromini. L’escultura: Bernini.
· La pintura italiana, flamenca i holandesa. Naturalisme i classicisme en la pintura italiana del segle XVII: Caravaggio. Estètica i temes de la pintura flamenca i holandesa: Rubens i Rembrandt.
· El Barroc hispànic i el Segle d’Or. El context historicosocial. Aproximació a l’arquitectura barroca a Espanya. Característiques generals de l’escultura: la imatgeria a Castella (Gregorio Fernández); Andalusia (Martínez Montañés i Alonso Cano). Característiques generals de la pintura i les escoles; els pintors: Ribera, Zurbarán, Velázquez, Murillo i Valdés Leal.
· L’art barroc a les Balears: Aproximació a l’arquitectura i la plàstica.
2.     El segle XVIII i el començament del XIX.
· El neoclassicisme. Concepte i característiques de l’art neoclàssic. L’escultura: Canova. La pintura a França: David i Ingres.
· El romanticisme: Concepte, característiques i temes del romanticisme: el paisatgisme alemany (Friedrich) i anglès (Constable i Turner). França: Géricault i Delacroix. Goya en el seu context.

Bloc 5. L’art contemporani.
1.     L’arquitectura contemporània.
· La Revolució Industrial i els nous materials. L’urbanisme del segle XIX.
L’arquitectura de l’enginyeria: mercats, ponts, ferrocarrils, exposicions universals amb Paxton, Labrouste i Eiffel. L’urbanisme: París, Viena i la ciutat jardí. L’Escola de Chicago: Sullivan.
· El modernisme. El cas de Catalunya i les Illes Balears. Característiques generals del modernisme i el seu context historicosocial. Modernisme ondulant i geomètric. Catalunya: l’obra de Gaudí. Aproximació al desenvolupament del modernisme a les Balears. Gaudí (la Seu) i Lluís Domènech (el Gran Hotel) a Mallorca.
· L’arquitectura del segle XX: funcionalisme, Bauhaus, organicisme i darreres tendències. El moviment modern i l’estil internacional: Walter Gropius, Mies Van der Rohe, Le Corbusier. L’organicisme: Frank Lloyd Wright. Aproximació al postmodernisme i el neomodernisme.
2.     L’evolució de les arts plàstiques als segles XIX i XX.
· El realisme: Característiques generals i concepció esteticosocial: Courbet.
· L’impressionisme i el postimpressionisme. Trets generals de l’impressionisme. Manet i els orígens de l’impressionisme, Monet, Renoir i Degas. El postimpressionisme: el puntillisme de Seurat, Cézanne, Van Gogh, Gauguin, Toulouse-Lautrec. L’escultura de Rodin en el seu context.
· Les avantguardes: fauvisme, expressionisme, cubisme, futurisme i surrealisme. Característiques generals d’aquests moviments en el seu context històric i representants més destacats.
· L’expressionisme abstracte, l’informalisme, l’art pop i l’hiperrealisme. Característiques generals d’aquests moviments i representants més significatius.
· L’escultura i la pintura a les Balears entre els segles XIX i XX. Aproximació general al panorama de la plàstica.
3.     Els nous llenguatges de l’art.
· Fotografia. Concepte i estètica.
· Cinema. Concepte i estètica.
· Còmic. Concepte i estètica.
· Disseny gràfic. El cartell: concepte i estètica.
· Les noves tecnologies, videocreació. Imatges per ordinador… Concepte i estètica.
· Art i cultura visual de massa: el consum de l’art. Fires, mercats, museus i centres d’art contemporani.

PART TEÒRICA: LLISTA DE TERMES TÈCNICS D’ART (revisió 19-XI-2012).
A
Absidiola.
Absis.
Acròpolis.
Acroteri.
Àgora.
Aiguada [sinònims: guaix, pintura a l’aiguada].
Alineament.
Alquible.
Alt relleu.
Ametlla mística / màndorla.
Amfipròstil.
Amfiteatre.
Aquarel·la.
Aqüeducte.
Arc apuntat o ojival.
Arc de ferradura.
Arc de mig punt.
Arc de triomf.
Arc faixó o perpany,
Arc lobulat.
Art peraltat.
Arcbotant o boterell.
Arquitrau.
Arquivolta.
Arrabà.
Atri.

B
Baix relleu.
Baldaquí.
Baptisteri.
Basament / crepidoma.
Base.
Basílica.
Bodegó / natura morta.
Bust.

C
Cànon.
Capitell.
Carcanyol.
Cariàtide.
Catedral.
Cel·la / naos.
Cera perduda.
Cimbori.
Circ.
Clau d’arc.
Clau de volta.
Claustre.
Collage.
Columna salomónica
Columna toscana.
Contraposat.
Cor.
Cora.
Cornisa.
Crepidoma / crepis.
Creuer.
Cromlec.
Crugia.
Cúpula.

D
Deambulatori [sinònim: girola].
Decumanus.
Díptic.
Dolmen.
Dovella.

E
Èntasi.
Entaulament.
Escena.
Escorç.
Esfumat.
Estilòbata.
Estípit.
Estoa.
Extradós.

F
Façana / frontis.
Finestra coronella.
Fletxa (d’arc).
Fòrum.
Fresc.
Fris.
Frontó.
Fust.

G
Gablet.
Gàrgola.
Grotesc.

H
Hàram.

I
Icona.
Iconoclàstia.
Iconografia.
Imposta (línia).
Intradós.

L
Llanterna.
Llenç.
Llinda.
Llotja.
Llum (de l’arc).
Lluneta.

M
Mainell / trencallums.
Màndorla.
Maqsura.
Mausoleu / panteó.
Mesquita.
Mètopa.
Mig relleu.
Mihrab.
Minaret / alminar.
Mínbar.
Mosaic.
Mur cortina.

N
Naos.
Nàrtex.
Nau.
Naveta.
Nervadura / nervi.

O
Ogiva.
Oli (pintura).
Opistòdom.
Ordre (arquitectònic).
Orquestra.

P
Palestra.
Pastel.
Peristil.
Perspectiva aèria.
Perspectiva lineal.
Petxina.
Pilar.
Pilar fasciculat).
Pilastra.
Pilotis.
Pinacle.
Planta basilical.
Planta de saló.
Plementeria.
Podi.
Policromia.
Políptic.
Pòrtic.
Presbiteri.
Pronaos.

R
Ready made.
Retaule.
Rosassa / rosetó.

S
Salmer.
Sarcòfag.

T
Talaiot.
Talla.
Tambor.
Taula.
Teatre.
Termes.
Tessel·la.
Tetramorf.
Timpà.
Tolos.
Tondo.
Traceria.
Transsepte.
Tremp.
Tribuna.
Trifori.
Tríglif.
Tríptic.
Trompa.
Trompe-l’oeil.

V
Vanitas.
Vitrall.
Volta d’aresta.
Volta de canó.
Volta de creueria / volta ogival.
Volta de mocàrabs.
Volta gallonada.
Voluta.


PART PRÀCTICA:
Llista d’obres d’art per al bloc C de la prova d’accés (revisió 19-XI-2012).
· Partenó.
· Discòbol de Miró.
· Dorífor de Policlet.
· Laocoont i els seus fills.
· Panteó.
· Colosseu.
· Ara Pacis.
· August de Prima Porta.
· Santa Sofia.
· Santa Maria del Naranco.
· Mosaics de San Vitale de Ravenna.
· Mesquita de Còrdova.
· Alhambra de Granada.
· Santiago de Compostel·la.
· Pintures murals de Sant Climent de Taüll.
· L’Anunciació a les pintures murals del Panteó de Sant Isidor, Lleó.
· Catedral de Chartres.
· Nôtre-Dame de París.
· Catedral de Palma.
· Giotto: Crist mort.
· Van Eyck: El matrimoni Arnolfini.
· El Bosch: El Jardí de les Delícies.
· Brunelleschi: Sant Llorenç.
· Alberti: Palazzo Rucellai.
· Ghiberti: Portes del Paradís del baptisteri de Florència.
· Fra Angelico: Anunciació.
· Botticelli: La primavera.
· Sant Pere del Vaticà (evolució de l’edifici).
· Palladio: Vil·la Capra.
· Miquel Àngel (escultura): David.
· Miquel Àngel (escultura): Sepulcre de Juli II.
· Leonardo: Monna Lisa.
· Rafael: L’Escola d’Atenes.
· Miquel Àngel (pintura): La volta de la Capella Sixtina.
· Tintoretto: El Lavatori dels peus.
· El Greco: Enterrament del senyor d’Orgaz.
· Borromini: San Carlo alle Quattro Fontane.
· Bernini (escultura): L’Extasi de Santa Teresa.
· Caravaggio: La Vocació de Sant Mateu.
· Rubens: Les Tres Gràcies.
· Rembrandt: Ronda de nit.
· Velázquez: Les Menines.
· Géricault: El rai de la Medusa.
· Delacroix: La llibertat guiant el poble.
· Goya: Els afusellaments del 3 de maig.
· Turner: Pluja, vapor i velocitat.
· Eiffel: Torre Eiffel.
· Gaudí: La Pedrera.
· Le Corbusier: Ville Savoie.
· Wright: Casa de la cascada (Falling Water House).
· Manet: El dinar campestre.
· Monet: Catedral de Rouen.
· Cézanne: Els jugadors de cartes.
· Van Gogh: Nit estelada.
· Rodin: El pensador.
· Picasso: Guernica.
· Dalí: El gran masturbador.
ORIENTACIONS DIDÀCTIQUES.
Per a l’ensenyament/aprenentatge.
S’ha plantejat l’ensenyament de la Història de l’Art des de la perspectiva del treball de l’historiador de l’art i des de les tendències historiogràfiques de l’art que estableixen les grans línies interpretatives dels fets artístics. Recordem que la Història de l’Art és la disciplina que té per objecte d’estudi l’obra d’art, i com a finalitats la seva observació, anàlisi i interpretació dins determinats contextos històrics. Així, hem de ressaltar sempre una doble vessant que se’ns presenta dins dels continguts de la disciplina:
a) Les obres d’art com a objectes materials concrets i definits.
b) Les obres d’art en relació amb la seva situació en un context històric específic que determina la seva producció, percepció i transcendència.Per això, l’aprenentatge de la Història de l’Art requereix dues menes de coneixements que s’han d’adquirir. D’una banda, tot allò que fa referència a l’especificitat formal dels diversos vehicles artístics: els sistemes constructius i les concepcions de l’espai a l’arquitectura i l’urbanisme, les seves tipologies, les formes i tipus de l’escultura, el llenguatge de la pintura (llum, línia, color, composició...), la planificació en fotografia i cinema, etc.; de l’altra, tot allò que es refereix a la cronologia, als fets rellevants de caràcter econòmic i social d’una estructura històrica determinada, al seu procés intern, a les seves mentalitats i creences i a la biografia de l’artista i la seva consideració social. Així, en el disseny, programació i posada en pràctica de les activitats d’aprenentatge caldrà tenir sempre en compte aquestes dues dimensions fonamentals: la formal (aprenentatge d’un vocabulari específic i la seva aplicació) i la pròpiament històrica, sense oblidar la necessària relació entre totes dues, a fi de facilitar l’explicació o interpretació de les obres i dels estils, autèntic nucli epistemològic que dóna sentit a la matèria.
Resulta convenient remarcar aquí que en els darrers temps les disciplines històriques han fet especial menció al concepte de «procés» com a nucli conceptual de l’esdevenir històric i ha atorgat una importància rellevant a les relacions permanents de continuïtats i canvis en l’evolució del teixit social en el temps. La Història de l’Art, en les seves activitats d’aprenentatge, contribueix a donar a conèixer aquest concepte, perquè planteja la percepció de la successió dels estils com una dinàmica relativament constant, dins de la qual sempre hi ha precedents estilístics, i de vegades significatius, que continuen provenint del passat al costat d’aspectes nous que s’incorporen a una nova proposta o que responen a una nova necessitat. De la mateixa manera que hi ha coses que moren definitivament en el pas del món de les formes, n’hi ha d’altres que hi apareixen amb vitalitat.
Resulta especialment indispensable l’adquisició d’uns procediments específics, en especial dels sistemes de lectura dels diversos vehicles artístics. En aquest sentit, hem de destacar els mètodes d’investigació i interpretació de les obres d’art en la seva història (formal, sociològic, psicològic, iconològic, etc.), mètodes que s’han de conèixer de manera genèrica aplicats a algunes obres per tal de fonamentar-se en la teoria de les tècniques de lectura dels diversos vehicles artístics. Sembla, així, que cal donar una importància rellevant a aquest aprenentatge, que consisteix, d’una banda, a seleccionar una sèrie d’accions o passos ordenats amb la finalitat d’arribar a una explicació mínimament complexa de l’obra d’art i, de l’altra, a procedir a la seva aplicació. Així, per exemple, un sistema d’accions consistiria a establir quatre passos clau en el comentari d’una obra: 1) la situació/documentació general, 2) l’anàlisi formal, 3) la interpretació del contingut amb relació al context i 4) una conclusió que posàs en relació sintètica la forma i el context. Cadascun d’aquests passos es podria anar enriquint amb diferenciacions progressives.
En les activitats d’aprenentatge no s’ha de separar l’adquisició de procediments de la de conceptes. El mètode didàctic que s’utilitzi ha d’incloure l’aprenentatge del procediment relacionat directament amb els conceptes. La tècnica de lectura o l’estratègia procedimental s’obté sempre de la seva associació conscient a l’aprenentatge conceptual. És molt necessari plantejar sempre a les activitats d’aprenentatge la situació cronològica amb precisió de l’àmbit estilístic estudiat, i també, sempre que sigui possible, l’àrea geogràfica en la qual es produeixen els fenòmens artístics estudiats.
En el plantejament dels temes és necessari un ordre lògic que presenti d’entrada la panoràmica general (referència a la cronologia i a la situació geogràfica) i que, per passos successius i lògics, concreti aspectes més particulars.
Es pot arribar a concretar al màxim amb l’anàlisi d’obres determinades a partir de la definició inicial d’un estil genèric en èpoques variables. Els conceptes poden servir de base com a sistema d’ordenació. Consideram que s’ha de tractar primer el bloc de caràcter metodològic il·lustrat amb els exemples que calguin. Posteriorment es pot seguir un mètode diacrònic fins a assolir els objectius i els criteris d’avaluació prevists. Tot i que l’art contemporani ha de ser tractat de forma prioritària, no es recomana iniciar l’evolució de la Història de l’Art en aquest període, a causa de la dificultat d’explicar influències produïdes en els segles anteriors i la ruptura que es produeix amb l’art tradicional en el darrer terç del segle XIX. Igualment prioritari és el primer bloc de caràcter metodològic, que ha de ser present al llarg del desenvolupament curricular.
Una activitat indispensable dins el procés d’ensenyament de la Història de l’Art és l’estudi directe de les obres d’art, ja sigui mitjançant recursos mecànics o la contemplació directa. Són molts els recursos que es poden utilitzar per a l’ensenyament de la matèria: diapositives, transparències, vídeos, llibres il·lustrats, programes informàtics, DVD. Les diapositives constitueixen el sistema tradicional de visualització i tenen un alt grau d’operativitat didàctica. El nombre de diapositives sol ser molt abundant i referit a obres diverses. Resulta aconsellable analitzar les obres amb diverses diapositives de la mateixa obra, ajudats per diagrames, esquemes, plantes, dibuixos, etc. El vídeo i el DVD són recursos indispensables per analitzar el llenguatge fílmic i el contingut d’algunes pel·lícules.
Un dels recursos més importants de l’ensenyament de la Història de l’Art es troba en la sortida extraescolar o en la visita a museus o exposicions. De tota manera, no són aconsellables les visites o sortides per pur activisme. Són més adequades les activitats que proposen nombroses pautes i exercicis de treball in situ de caràcter actiu i d’observació personal. Han de ser sortides que han de tenir una preparació prèvia a l’aula, han d’estar lligades a la programació, han d’estar dirigides d’acord amb objectius didàctics, han de tenir una explotació posterior a l’aula i, finalment, han de ser objecte d’avaluació sumativa.
En la matèria d’Història de l’Art s’estableix una relació interdisciplinària amb altres matèries del currículum, especialment amb les matèries d’Història, Filosofia, Història de la filosofia i amb les de l’àmbit artístic, en particular les matèries de la modalitat de batxillerat artístic. Els motius fonamentals que justifiquen aquesta interrelació són la necessitat didàctica de comprensió dels fenòmens en la seva complexitat i les múltiples possibilitats que ofereixen les diverses disciplines segons la seva pròpia epistemologia.
Hem de considerar de màxima importància el treball personal o de grup d’indagació i comunicació de resultats sobre temes d’obres o autors artístics; però és necessari rebutjar el tradicional model de treballs realitzats a base de resumir el que ja es troba en fonts sense cap mena de reelaboració. Aquesta mena de treballs són poc interessants de realitzar i sovint irrellevants a l’hora de motivar i provocar l’aprenentatge. El model alternatiu i més profitós de treball d’Història de l’Art és el que, a partir d’un esquema d’accions ben clar, hauríem d’aplicar a obres determinades de l’entorn local. No suposa fer-ne una investigació exhaustiva, sinó d’aplicar-hi unes tècniques de treball concretes sobre una obra de l’àmbit més proper. És important que l’esquema previ del treball i el procés d’elaboració siguin tutoritzats, revisats i orientats pel professor, a fi que l’alumnat aprengui i consolidi de manera personalitzada els mecanismes i normes de l’elaboració de treballs. Alhora, suposa una referència més a l’entorn i a la realitat de l’alumnat i al fet historicoartístic, social, econòmic i cultural que coneix, afavoreix la comprensió de les causes que determinen els fets que passen al seu voltant i fomenta l’interès, la sensibilitat i les actituds solidàries i de compromís envers els problemes del patrimoni.
Per a l’avaluació.
És necessària una avaluació inicial al principi del curs o quan es comença una unitat didàctica. L’avaluació inicial ens permet conèixer el nivell d’informació que l’alumnat té sobre l’àrea o sobre el tema i és essencial per detectar i corregir els seus possibles errors inicials. No es requereix fer ús necessàriament de proves escrites per fer una avaluació inicial. Una conversa amb el gran grup, el marc d’un debat o entrevistes individualitzades poden ser suficients per permetre al professorat conèixer les necessitats d’adaptació de les seves programacions estàndards.
Hem de continuar amb una avaluació del procés, la qual compleix funcions eminentment formatives i de diagnòstic. En aquest cas utilitzam els instruments que hem anomenat d’avaluació a través de les activitats habituals d’ensenyament.
Aquesta avaluació formativa permet anar seguint els progressos de l’alumnat de la manera més contínua possible, si bé la seva efectivitat dependrà del nombre d’alumnes assignats al professor.
L’avaluació sumativa suposa verificar o mesurar l’assoliment dels aprenentatges i matisar-ne el grau quan acaba un període d’ensenyament.
A la Història de l’Art hem de distingir tres registres avaluatius: l’avaluació dels fets o dades, l’avaluació dels conceptes i l’avaluació dels procediments. Això no vol dir que s’hagin de dissenyar activitats d’avaluació separadament i, molt menys encara, que s’hagin de qualificar aïlladament. Ben al contrari, les activitats d’avaluació com les d’aprenentatge, impliquen els tres tipus de continguts d’acord amb l’objectiu didàctic objecte de verificació. Tanmateix, però, l’avaluació ha de posar l’accent sobre el tipus de contingut quan es dissenya la prova. Els fets i dades de la Història de l’Art (noms d’autors, dades cronològiques, títols d’obres, etc.) s’aprenen de memòria, sense gradacions, per repetició. Aquest aprenentatge, per tant, s’avalua de manera relativament fàcil per pura reproducció i se sap en un nivell de tot o res. De tota manera, cal dir que els fets i dades s’obliden fàcilment si no estan inscrits o relacionats en conceptes apresos de manera significativa i aquesta relació resulta essencial per dotar de sentit l’esforç de l’aprenentatge. Hem de tenir en compte que per poder afirmar que un alumne sap Història de l’Art, és imprescindible un nombre determinat de fets i en relació amb conceptes significatius.
A partir de les reflexions anteriors, el professorat pot optar per diversos instruments per mesurar d’una forma acurada l’assoliment dels aprenentatges. Aquests instruments es concreten en tres tipus de mecanismes d’avaluació: la identificació, la definició i l’aplicació.
1) La identificació (d’imatges, de definicions, de conceptes concrets com a resposta a preguntes, etc.) és el mecanisme ordinàriament més fàcil per a l’alumnat, dóna nivells de rendiments més alts i proporciona informació concreta sobre els errors més comuns de l’alumnat. Sempre que s’utilitzin les proves de tipus identificatiu s’ha de fugir de les definicions literals o de les repeticions idèntiques d’imatges, a fi d’evitar que els conceptes s’aprenguin a partir d’una memorització mecànica.
2) La definició i l’exposició temàtica són tècniques molt utilitzades en l’avaluació de la Història de l’Art. Hem de destacar aquesta tècnica perquè indueix l’alumnat a aprendre significativament i fomenta l’ús de l’expressió oral i escrita, aspecte summament important en el batxillerat, sempre que no es demani la reproducció literal de definicions o temes preescrits.
3) A la tècnica de l’aplicació podem assenyalar-ne dues variables: la resolució de problemes i la identificació o categorització d’exemples. A la primera es demana a l’alumnat que expliqui, predigui o solucioni situacions concretes o problemes (comparacions entre diverses imatges d’estils diferents, deducció de les funcions d’un edifici a partir d’imatges arquitectòniques, relacionar una obra amb el substrat ideològic o entorn social del seu context històric, etc.). A la segona, identificació o caracterització d’exemples, es demana que els alumnes identifiquin exemples o situacions relacionades amb un concepte (per exemple, projectar una obra no comentada a classe, però d’un estil analitzat, i demanar que procedeixin a fer-ne un comentari ordenat d’acord amb les pautes de l’esquema de lectura).
El mecanisme d’avaluació per aplicació és el més complet i el que millor permet l’exposició i la categorització, i consolida procediments i la seva transferència. De tota manera s’aconsella sempre l’ús més variat possible de tècniques i instruments d’avaluació.